Puig i Artigas, Antoni
L'Escala (Alt Empordà) - Tolosa de Llenguadoc (França), 8 gener 1960
Apunts biogràfics
(Text de Rafel Bruguera i Batalla)
Conegut en els ambients àcrates i lliurepensadors empordanesos i catalans com en “Tonet” i a l’Escala amb els sobrenoms de “Perruca” i “Barberillo”, Antoni Puig va néixer l’any 1886 dins d’una família escalenca pobre i humil. Fou el segon de tres germans: Dídac, Antoni i Pere. El seu germà gran, ideològicament més moderat, seria primer tinent d’alcalde de Palamós durant la segona República, entre els anys 1931 i 1934, integrant la candidatura republicana encapçalada pel famós Josep Fàbrega i Pou. Sempre comentava que el seu germà Antoni era “un anarquista místic”. El petit dels germans, conegut amb el pseudònim de “Perico Busqueta”, viuria tota la vida al costat de l’Antoni, compartint amb ell l’ideari anarquista, ofici, trasllats de residència, llars familiars i exilis.
A principis del segle XX la família traslladà la seva residència a Palamós, on Puig entrà ràpidament en contacte amb els cercles de joves llibertaris del municipi i de la comarca (cal tenir en compte la importància de la indústria surera en aquella zona i, per tant, la puixança de l’obrerisme en general i de l’anarquisme en concret). Juntament amb Hermós Plaja, es convertí en el líder de la revolta de la Setmana Tràgica a Palamós, en el decurs de la qual fou cremada l’església del convent de Sant Joan de Palamós. Els principals líders del moviment: Puig, Plaja, Vilà, Mestres, etc, emprengueren el camí de l’exili cap a França. Prop de la frontera, contemplant de matinada les gotes de gebrada lliscant per les fulles del arbres, comentà a Plaja que aquell moment l’estava inspirant per a composar la seva primera sardana, la qual li dedicaria. Hermós Plaja, en les seves memòries explica que, efectivament, “...temps després m’ensenyà la solfa on hi havia uns signes inintel·ligibles per a mi, i el títol al company de fugida, l’Hermós Plaja”. Aquest seria el primer dels tres exilis que hauria de sofrir Antoni Puig al llarg de la seva vida. En tornar de França foren detinguts i ràpidament alliberats sense càrrecs per la forta reacció popular que s’originà.
Els germans Puig havien muntat una barberia en una zona molt cèntrica de Palamós, però es veieren obligats a tancar-la i obrir-ne una altra en un barri més modest i obrer pel boicot al qual foren sotmesos per les famílies benestants, a causa de les seves activitats polítiques. A Palamós es casà amb Teresa Montaner la qual, juntament amb el seu germà Agustí, també formava part del Centre Instructiu Obrer (CIO), entitat que aglutinava els anarquistes de la població i rodalies. Tingueren dues filles: Pepita, nascuda el 1907, i Ofèlia, que va néixer tres anys més tard i era una mica retardada.
A principi de la segona dècada del segle XX, la major part dels elements més inquiets i compromesos en la lluita política, obrera i sindical (Martí Barrera, Plaja, Mestres, Montaner, Carbó, etc.) abandonaren Palamós i la comarca per establir-se a Barcelona, atrets pel l’efervescència obrerista i anarquista que s’estava organitzant de la mà del que es convertiria en el líder més carismàtic de l’anarcosindicalisme, Salvador Seguí, el “Noi del Sucre”. També fou el cas d’Antoni Puig i Teresa Muntaner.
Instal·lats a Barcelona, Puig es convertí en un actívissim anarquista i casa seva en niu i refugi de perseguits per la policia. Precisament, un dels que s’hi amagà durant una temporada fou el “Noi del Sucre”. Aquest fet li causaria el disgust més gran de la seva vida, a nivell íntim i personal. Va notar que entre Seguí i la seva dona hi havia alguna cosa més que amistat. Puig, digne, serè, conseqüent amb la seva ideologia i amb un gran aplom, els digué: “Res d’escàndols. Ja coneixeu els meus principis respecte a l’amor. Tu, Seguí, pots continuar amagat a casa fins que hagi passat el perill de la teva persecució. Després, ja que seguiu estimant-vos (alguna font afirma que Seguí i Montaner ja havien festejat de joves), aneu-vos-en a viure sols la vostra vida”. Posteriorment, Seguí i Muntaner tindrien dos fills: Hel-leni, que morí als disset anys víctima d’una afecció pulmonar, i Teresa, que va néixer tres mesos després de l’assassinat de Seguí, el 1923, i que s’exiliaria a Toulouse a les darreries de la Guerra Civil amb la seva mare.
L’any 1917 Puig tornaria a l’Escala amb les seves dues filles i el seu germà Pere. Regentaren una barberia al carrer d’Enric Serra. Al primer pis hi vivia rodejat dels seus inseparables amics, els llibres. Segons Agustí Cabruja “…allí anava fent la viu-viu, formant una família ben unida i compenetrada”. A l’Escala continuà la seva militància anarquista, convertint-se en formador i líder (tenia una gran capacitat oratòria i de convicció) d’un grup que, amb el pas dels anys, es convertiria en la majoria social del poble, especialment dins el sector de la pesca. Durant la dictadura de Primo de Rivera la seva casa es va tornar a convertir en amagatall de moltes persones perseguides“…on no hi faltava mai un llit ni un plat a taula”. En aquest període s’exilià durant una temporada, i per segona vegada, a França.
Al llarg de la Guerra Civil ocupà el càrrec de regidor de cultura en tots els consistoris que es varen anar succeint, portant a terme diverses iniciatives com la creació d’un museu i biblioteca en un edifici confiscat pel comitè i una escola de belles arts a càrrec de l’escultor Ramir Rocamora (Reus, 1877 - Verges, 1939). Entre el bombardeig de l’Escala del dia 23 de gener i l’entrada i ocupació del poble per part de les tropes franquistes, el 8 de febrer, s’exilià per tercera vegada. Aquesta seria la definitiva. Mai més tornaria al seu país. Després de passar per diversos camps de refugiats com els d’Argelers, Bram i Gurs, va recalar definitivament a Montauban, on va viure pobrement, gairebé miserable, fins que el sorprengué la mort el mes de gener de 1960. Va morir a casa de la família Montseny-Esgleas, de qui era íntim amic, en el decurs d’una de les freqüents visites que hi realitzava. Morí com havia viscut, en un ambient àcrata i entre llibres.
Antoni Puig fou un autodidacte en el sentit més ampli de la paraula. Al llarg de la seva vida va atresorar un immens cabal de coneixements en totes les matèries: filosofia, història, literatura, poesia, art, música, etc. També s’endinsà en l’esperanto. I tot això ho va adquirir llegint i llegint. “Sentia una passió febrosa pels llibres. A la seva biblioteca no hi falta res de res. Prioritzava la lectura i la compra d’un llibre per sobre de menjar”, comenta d’ell Agustí Cabruja. En una ocasió va afirmar: “les meves filles no rebran de mi cap diner, però heretaran un immens cabal de llibres”. Va escriure molt però va publicar molt poc. Coneixem articles seus a Acció Social Obrera, de Sant Feliu de Guíxols; Despertar, de Salt; Gerona-CNT i, poc abans de morir, a CNT, de Toulouse En una ocasió, Frederica Montseny va dir d’ell: “És un home extraordinari, una de les persones més cultes que mai he conegut”.
Les primers nocions de solfeig i composició les aprengué de la mà del qui fou gran amic seu, Josep Vicens i Juli “l’Avi Xaxu”. Lluís Colomeda ha dit d’ells que “eren com dues gotes d’aigua: barbers, músics i llibertaris”. La resta de coneixements musicals també els aprengué tot sol. Tocava el violoncel i la guitarra que, com l’avi Xaxu, era l’instrument que utilitzava per les seves composicions sardanistes. Com en el cas de l’escriptura, composava per a satisfacció personal, sense cap interès perquè les seves sardanes fossin escoltades o ballades en els aplecs i festes majors dels pobles. En alguna ocasió però, va sucumbir a petició de músics amics seus, com Vicenç Bou, i alguna de les seves composicions va entrar a formar part del repertori de les orquestres.
Pot semblar estrany que un anarquista de primera hora, com era Puig, escrigués precisament sardanes. En aquest sentit és mol reveladora una anècdota protagonitzada amb Francesc Macià. En el decurs d’una visita que realitzà Macià a l’Empordà, recalà a l’Escala. A l’ajuntament tingué lloc una recepció a la qual fou convidat Puig, conegut i apreciat per Macià. En un moment de la trobada, el president li comentà que algun amic comú li havia dit que feia sardanes. La resposta de Puig fou immediata: “escrit sardanes perquè estimo la meva terra i el seu folklore, però jo no sóc catalanista i molt menys nacionalista; jo sóc internacionalista”. L’any 1957 es presentà als Jocs Florals de la Llengua Catalana de Mèxic amb dues composicions: Muntanya Amunt i Ofèlia (era el nom de la seva segona filla). Al cap d’un temps, els seus amics exiliats a Mèxic anaren a l’Orfeó Català mexicà a recollir les partitures i es trobaren amb Pere Foix, al qual comentaren que anaven a recollir unes sardanes del “Barberillo”. Foix, amb un to d’enfadat els respongué: “Si us referiu a en Puig de l’Escala, li tinc massa apreci per dir-li barberillo. Aquest home és un savi”. Tenim coneixement que composà més de cent sardanes, de les quals fins al moment en coneixem vint-i-set. Pau Casals, de qui era amic, li estrenà una sardana a Béziers.
Les dues composicions que té el MUME, escrites l’any 1945 i dedicades a Martí Rouret i Lluís Companys, respectivament, amb tota probabilitat les lliurà a Martí Rouret i Callol, també escalenc, abans de marxar cap a Mèxic el que havia estat diputat al Parlament de Catalunya, secretari de Companys i conseller de Sanitat durant els primers mesos de la Guerra Civil.
Agustí Carbó descriu la fesomia física de Puig amb aquestes paraules: “...era un home baixet i un xic robust, rodanxó, amb ulls d’il·luminat i una blanca i esplendorosa cabellera –una autèntica figura d’artista o de patriarca-; es pot dir que tant en temps de pau com de guerra va fer honor als seus ideals”. Per la seva banda, en l’article que publicà Solidaridad Obrera el 1960 amb motiu de la seva mort, s’hi pot llegir: “...sus maneras eran atildadas, su atuendo –chambergo, chalina y traje negro- poetizante: y su hablar –su mucho hablar-, atrayente por lo cuidado...”.
Apunts biogràfics
(Text de Rafel Bruguera i Batalla)
Conegut en els ambients àcrates i lliurepensadors empordanesos i catalans com en “Tonet” i a l’Escala amb els sobrenoms de “Perruca” i “Barberillo”, Antoni Puig va néixer l’any 1886 dins d’una família escalenca pobre i humil. Fou el segon de tres germans: Dídac, Antoni i Pere. El seu germà gran, ideològicament més moderat, seria primer tinent d’alcalde de Palamós durant la segona República, entre els anys 1931 i 1934, integrant la candidatura republicana encapçalada pel famós Josep Fàbrega i Pou. Sempre comentava que el seu germà Antoni era “un anarquista místic”. El petit dels germans, conegut amb el pseudònim de “Perico Busqueta”, viuria tota la vida al costat de l’Antoni, compartint amb ell l’ideari anarquista, ofici, trasllats de residència, llars familiars i exilis.
A principis del segle XX la família traslladà la seva residència a Palamós, on Puig entrà ràpidament en contacte amb els cercles de joves llibertaris del municipi i de la comarca (cal tenir en compte la importància de la indústria surera en aquella zona i, per tant, la puixança de l’obrerisme en general i de l’anarquisme en concret). Juntament amb Hermós Plaja, es convertí en el líder de la revolta de la Setmana Tràgica a Palamós, en el decurs de la qual fou cremada l’església del convent de Sant Joan de Palamós. Els principals líders del moviment: Puig, Plaja, Vilà, Mestres, etc, emprengueren el camí de l’exili cap a França. Prop de la frontera, contemplant de matinada les gotes de gebrada lliscant per les fulles del arbres, comentà a Plaja que aquell moment l’estava inspirant per a composar la seva primera sardana, la qual li dedicaria. Hermós Plaja, en les seves memòries explica que, efectivament, “...temps després m’ensenyà la solfa on hi havia uns signes inintel·ligibles per a mi, i el títol al company de fugida, l’Hermós Plaja”. Aquest seria el primer dels tres exilis que hauria de sofrir Antoni Puig al llarg de la seva vida. En tornar de França foren detinguts i ràpidament alliberats sense càrrecs per la forta reacció popular que s’originà.
Els germans Puig havien muntat una barberia en una zona molt cèntrica de Palamós, però es veieren obligats a tancar-la i obrir-ne una altra en un barri més modest i obrer pel boicot al qual foren sotmesos per les famílies benestants, a causa de les seves activitats polítiques. A Palamós es casà amb Teresa Montaner la qual, juntament amb el seu germà Agustí, també formava part del Centre Instructiu Obrer (CIO), entitat que aglutinava els anarquistes de la població i rodalies. Tingueren dues filles: Pepita, nascuda el 1907, i Ofèlia, que va néixer tres anys més tard i era una mica retardada.
A principi de la segona dècada del segle XX, la major part dels elements més inquiets i compromesos en la lluita política, obrera i sindical (Martí Barrera, Plaja, Mestres, Montaner, Carbó, etc.) abandonaren Palamós i la comarca per establir-se a Barcelona, atrets pel l’efervescència obrerista i anarquista que s’estava organitzant de la mà del que es convertiria en el líder més carismàtic de l’anarcosindicalisme, Salvador Seguí, el “Noi del Sucre”. També fou el cas d’Antoni Puig i Teresa Muntaner.
Instal·lats a Barcelona, Puig es convertí en un actívissim anarquista i casa seva en niu i refugi de perseguits per la policia. Precisament, un dels que s’hi amagà durant una temporada fou el “Noi del Sucre”. Aquest fet li causaria el disgust més gran de la seva vida, a nivell íntim i personal. Va notar que entre Seguí i la seva dona hi havia alguna cosa més que amistat. Puig, digne, serè, conseqüent amb la seva ideologia i amb un gran aplom, els digué: “Res d’escàndols. Ja coneixeu els meus principis respecte a l’amor. Tu, Seguí, pots continuar amagat a casa fins que hagi passat el perill de la teva persecució. Després, ja que seguiu estimant-vos (alguna font afirma que Seguí i Montaner ja havien festejat de joves), aneu-vos-en a viure sols la vostra vida”. Posteriorment, Seguí i Muntaner tindrien dos fills: Hel-leni, que morí als disset anys víctima d’una afecció pulmonar, i Teresa, que va néixer tres mesos després de l’assassinat de Seguí, el 1923, i que s’exiliaria a Toulouse a les darreries de la Guerra Civil amb la seva mare.
L’any 1917 Puig tornaria a l’Escala amb les seves dues filles i el seu germà Pere. Regentaren una barberia al carrer d’Enric Serra. Al primer pis hi vivia rodejat dels seus inseparables amics, els llibres. Segons Agustí Cabruja “…allí anava fent la viu-viu, formant una família ben unida i compenetrada”. A l’Escala continuà la seva militància anarquista, convertint-se en formador i líder (tenia una gran capacitat oratòria i de convicció) d’un grup que, amb el pas dels anys, es convertiria en la majoria social del poble, especialment dins el sector de la pesca. Durant la dictadura de Primo de Rivera la seva casa es va tornar a convertir en amagatall de moltes persones perseguides“…on no hi faltava mai un llit ni un plat a taula”. En aquest període s’exilià durant una temporada, i per segona vegada, a França.
Al llarg de la Guerra Civil ocupà el càrrec de regidor de cultura en tots els consistoris que es varen anar succeint, portant a terme diverses iniciatives com la creació d’un museu i biblioteca en un edifici confiscat pel comitè i una escola de belles arts a càrrec de l’escultor Ramir Rocamora (Reus, 1877 - Verges, 1939). Entre el bombardeig de l’Escala del dia 23 de gener i l’entrada i ocupació del poble per part de les tropes franquistes, el 8 de febrer, s’exilià per tercera vegada. Aquesta seria la definitiva. Mai més tornaria al seu país. Després de passar per diversos camps de refugiats com els d’Argelers, Bram i Gurs, va recalar definitivament a Montauban, on va viure pobrement, gairebé miserable, fins que el sorprengué la mort el mes de gener de 1960. Va morir a casa de la família Montseny-Esgleas, de qui era íntim amic, en el decurs d’una de les freqüents visites que hi realitzava. Morí com havia viscut, en un ambient àcrata i entre llibres.
Antoni Puig fou un autodidacte en el sentit més ampli de la paraula. Al llarg de la seva vida va atresorar un immens cabal de coneixements en totes les matèries: filosofia, història, literatura, poesia, art, música, etc. També s’endinsà en l’esperanto. I tot això ho va adquirir llegint i llegint. “Sentia una passió febrosa pels llibres. A la seva biblioteca no hi falta res de res. Prioritzava la lectura i la compra d’un llibre per sobre de menjar”, comenta d’ell Agustí Cabruja. En una ocasió va afirmar: “les meves filles no rebran de mi cap diner, però heretaran un immens cabal de llibres”. Va escriure molt però va publicar molt poc. Coneixem articles seus a Acció Social Obrera, de Sant Feliu de Guíxols; Despertar, de Salt; Gerona-CNT i, poc abans de morir, a CNT, de Toulouse En una ocasió, Frederica Montseny va dir d’ell: “És un home extraordinari, una de les persones més cultes que mai he conegut”.
Les primers nocions de solfeig i composició les aprengué de la mà del qui fou gran amic seu, Josep Vicens i Juli “l’Avi Xaxu”. Lluís Colomeda ha dit d’ells que “eren com dues gotes d’aigua: barbers, músics i llibertaris”. La resta de coneixements musicals també els aprengué tot sol. Tocava el violoncel i la guitarra que, com l’avi Xaxu, era l’instrument que utilitzava per les seves composicions sardanistes. Com en el cas de l’escriptura, composava per a satisfacció personal, sense cap interès perquè les seves sardanes fossin escoltades o ballades en els aplecs i festes majors dels pobles. En alguna ocasió però, va sucumbir a petició de músics amics seus, com Vicenç Bou, i alguna de les seves composicions va entrar a formar part del repertori de les orquestres.
Pot semblar estrany que un anarquista de primera hora, com era Puig, escrigués precisament sardanes. En aquest sentit és mol reveladora una anècdota protagonitzada amb Francesc Macià. En el decurs d’una visita que realitzà Macià a l’Empordà, recalà a l’Escala. A l’ajuntament tingué lloc una recepció a la qual fou convidat Puig, conegut i apreciat per Macià. En un moment de la trobada, el president li comentà que algun amic comú li havia dit que feia sardanes. La resposta de Puig fou immediata: “escrit sardanes perquè estimo la meva terra i el seu folklore, però jo no sóc catalanista i molt menys nacionalista; jo sóc internacionalista”. L’any 1957 es presentà als Jocs Florals de la Llengua Catalana de Mèxic amb dues composicions: Muntanya Amunt i Ofèlia (era el nom de la seva segona filla). Al cap d’un temps, els seus amics exiliats a Mèxic anaren a l’Orfeó Català mexicà a recollir les partitures i es trobaren amb Pere Foix, al qual comentaren que anaven a recollir unes sardanes del “Barberillo”. Foix, amb un to d’enfadat els respongué: “Si us referiu a en Puig de l’Escala, li tinc massa apreci per dir-li barberillo. Aquest home és un savi”. Tenim coneixement que composà més de cent sardanes, de les quals fins al moment en coneixem vint-i-set. Pau Casals, de qui era amic, li estrenà una sardana a Béziers.
Les dues composicions que té el MUME, escrites l’any 1945 i dedicades a Martí Rouret i Lluís Companys, respectivament, amb tota probabilitat les lliurà a Martí Rouret i Callol, també escalenc, abans de marxar cap a Mèxic el que havia estat diputat al Parlament de Catalunya, secretari de Companys i conseller de Sanitat durant els primers mesos de la Guerra Civil.
Agustí Carbó descriu la fesomia física de Puig amb aquestes paraules: “...era un home baixet i un xic robust, rodanxó, amb ulls d’il·luminat i una blanca i esplendorosa cabellera –una autèntica figura d’artista o de patriarca-; es pot dir que tant en temps de pau com de guerra va fer honor als seus ideals”. Per la seva banda, en l’article que publicà Solidaridad Obrera el 1960 amb motiu de la seva mort, s’hi pot llegir: “...sus maneras eran atildadas, su atuendo –chambergo, chalina y traje negro- poetizante: y su hablar –su mucho hablar-, atrayente por lo cuidado...”.
Títols en el nostre arxiu
Sardanes
| Títol | Tipus | Any |
|---|---|---|
| Amb tot el carinyo | Sardana per a cobla | 1929 |
| Barcelona-Albert Martí | Sardana per a dues cobles | |
| Camí dels enamorats | Sardana per a cobla | |
| De Montgó a les Illes Medes - Barcelona-Albert Martí | Sardana per a cobla | 1928 |
| Dolçaina | Sardana per a cobla | 1929 |
| Emotivitat | Sardana per a cobla | |
| Faune i les nimfes | Sardana per a cobla | |
| Inquietud | Sardana per a cobla | 1928 |
| Inquietud | Sardana per a dues cobles | 1928 |
| naixement de Venus, El | Sardana per a cobla | 1929 |
| naixement de Venus, El | Sardana per a dues cobles | |
| Ofèlia | Sardana per a cobla | 1929 |
| Pekín avançant | Sardana per a cobla | 1923 |
| Pepita | Sardana per a cobla | 1929 |
| Pleniluni | Sardana per a cobla | 1930 |
| Salutació a l\'Aurora | Sardana per a cobla | |
| Sensitiva | Sardana per a cobla | |
| somni del poeta, El | Sardana per a cobla | 1929 |
| Teresa | Sardana per a cobla | 1930 |
| típiques dansaires escalenques, Les | Sardana per a cobla | 1929 |
Altres títols
SardanesAmistat (1929) - Capritxosa - Captiveri - Catalunya indòmita (1945) - Flora Kaj Ariel (1953) - Jo sí que t'estimo (1939) - Muntanya amunt - Per Catalunya! (1945) - Records d'una fugida - Tendresa (1942)