Garreta i Arboix, Juli

Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà), 12 marc 1875 - 2 desembre 1925

Apunts biogràfics
De família menestral, la seva formació va ser bàsicament autodidacte. Va rebre nocions de música dels seu pare, rellotger i músic, i del director de coral Ramon Novi. Va actuar a la cobla i orquestra paterna anomenada ‘La Vella’, i després d’una estada a Vilanova (per aprendre l’ofici de rellotger), ho va fer en el Quintet Garreta. Aquest modus vivendi s’esqueia al seu temperament tranquil i li deixava temps lliure per dedicar-se a la creació musical. L’ambient en què es va moure al Sant Feliu modernistra va ser el d’un cercle d’amics benestants que li van permetre accedir a les grans partitures clàssiques i romàntiques i a compositors com Mahler, Strauss i Schömberg. Fora de Catalunya, només va anar a Paris i a Munic, cosa que li va permetre conèixer directament l’obra de Wagner, i els seus desplaçaments es van limitar a Barcelona per la relació amb l’Orfeó Català, Lluís Millet i Pau Casals, que va donar a conèixer l’obra de Garreta a Madrid, París i Londres. Garreta va ser un músic romàntic intuïtiu que es va expressar en un llenguatge musical ric en sonoritats contrastades que ben aviat va prendre consciència que no li calia deixar-se influenciar ni allunyar-se de la seva intuïció. Va conrear la música simfònica i la de cambra i va rebre diferents guardons, i del seu catàleg resulten especialment remarcables les dues sonates, en especial la de piano, el tercer moviment de la qual és una sardana de paleta musical molt àmplia. En el seu catàleg per a cobla (circumscrit a la forma sardana) s’hi distingeixen tres etapes: la primera inclou obres de joventut, a les quals van seguir obres amb un marcat segell, que van suposar la transició a les seves obres definitives. Va instrumentar per a orquestra simfònica les sardanes ‘La pedregada’, ‘A en Pau Casals’, ‘Nydia’, Mar d’argent’, ‘La pastora enamorada’, ‘Isabel’, ‘Giverola’ i la inclosa en ‘Sonata per a piano’, mentre que Joan Pich Santasusana va instrumentar la de la ‘Suite Empordanesa’. A Garreta se li deu el fet d’haver convertit la sardana en una forma apta per al concertisme simfònic, i va contribuir a la seva difusió internacional. La seva personalitat inconfusible van fer sorgir la dita popular que deia que ‘hi ha tres tipus de sardanes: les que no tenen qualitat, les que sí que en tenen, i les d’en Garreta’.

Premis
Dalt les Gavarres – Premi Girona (1919)
Isabel – IV Festa Música Catalana, 1r (1908)
La pastora enamorada – IV Festa Música Catalana, 1r (1908)
Llicorella – Jocs Florals de la Bisbal, 1r (1911)

Títols en el nostre arxiu

Sardanes

Títol